La meva experiència

Soc en Miguel Ferreras. Cap el 2006, estava satisfet amb la meva situació, la meva professió de psicòleg, la meva passió per la natació ... Mai a la meva vida havia ballat, no estava fet per a això. M’aterria. Però la pressió de la meva parella era tal que vaig decidir demostrar la meva incompetència assistint a un parell de sessions.

La professora, l’Almudena, ens va fer caminar i donar la música com si el terra fos el teclat del piano. Aleshores, vam botar pilotes de tennis, en un exercici d’oposició natural entre les nostres “cames frontals i posteriors”, que semblava força clar des de fora, però que simplement era incapaç de fer. Vaig pensar que amb alguna classe més, ho tindria dominat.

Poc a poc me’n vaig adonar que aquest treball se’m posava bé. Les propostes eren del tot naturals, però a mi no m’era tan fàcil. Vaig viatjar pel meu propi cos com qui descobreix una nova destinació per a les vacances. No m’havia adonat de com n'era de desconegut per a mi. De fet, hi havia moltes coses que ni m’havia plantejat.

Em va agradar compartir aquest camí amb les meves companyes, i el dia de la dansa va ser un punt de llum a l’agenda setmanal. Vaig descobrir els cursos intensius, que aviat es van convertir en la font del meu oxigen.

Amb els anys, es va ampliar el focus: intenció, emocions, expressió... També vaig haver de bregar amb el meu propi caràcter, per recórrer el camí interminable des del meu amagatall de la part posterior de la classe, fins a la possibilitat de trobar-me a qualsevol posició dins el grup.

Vaig tenir la sort immensa de viure amb la professora Annie Garby. Van ser 4 anys de dansa diària i els caps de setmana amb Alexandre Bodak al piano. La xamana i el mag. Creuaven una mirada i la sala s’omplia de màgia. Les cascades de notes em portaven a través de l’espai, molt més enllà del terra, molt més enllà de mi mateix... són dels millors moments que la vida m’ha donat...

L’Almudena va tornar a ser clau en el moment en què em va demanar que l’acompanyés al piano. Gràcies a la seva confiança absoluta i a l’ajuda d’Alexandre, actualment estic acompanyant entre d’altres a Artús Porta, Núria Escrig, Almudena Ruiz de Velasco, Isabél Alzola, Laurence Fouchenneret, Laura Garby, Nicole Häring, a Catalunya, La Rioja, el País Basc, França i Suïssa.

Què m’ha portat la dansa? Primer, una major consciència del meu propi cos i de la meva manera de moure’m. Una major consciència de l’espai, de la meva posició en relació a les altres persones i una capacitat més gran per ocupar el meu lloc. Un mitjà d’expressió, dins de les arts, amb el qual gestionar i exterioritzar les meves pròpies experiències. Plaer, joia, alegria... També diria que ha fulminat uns quants estereotips sobre la masculinitat, que em restaven possibilitats de ser.

Avui, el meu propòsit és continuar investigant el moviment, com a manifestació de l’ésser i expressió de la Vida, i compartir la joia del camí de la dansa.